Menu

El dia del meu casament a Les Claus de Sant Pere

14 - 08 - 2014

Decidir el restaurant per a la celebració d’un casament, com és el meu cas, em produïa estrès i una mica d’ansietat, sobretot quan el meu promès es va despenjar amb un “ho sento Carme, no podré escollir amb tu l’escenari de la celebració del sopar del nostre casament, en un parell de dies surto de viatge i no torno fins d’aquí a dues setmanes”. I jo em vaig quedar com qui diu amb cara de bleda i amb un bon marró. El Lucas és un executiu freelance viatger, la dedicació professional en el món d’internet, fa que estigui en constant moviment i malgrat que les seves contínues promeses de “quan ens casem t’asseguro que els meus viatges seran puntuals”, la primera al capdavant. He de decidir jo sola…, tot i que l’ipad d’en Lucas no deixarà de rebre missatges, fotos i vídeos. Decididament, encara que sigui a través d’un suport virtual, també haurà de mullar-se amb la decisió. Només faltaria! Em vaig posar mans a l’obra, o més aviat a la recerca i després de desenes de pàgines web i hores de dedicació, vaig recordar el casament de la meva amiga Lucia al restaurant Les Claus de Sant Pere, prop de Montcada i Reixac, quan encara en Lucas no havia fet acte de presència en el meu espai. Els meus records eren clars de la cerimònia, que es va celebrar en una carpa habilitada per a l’ocasió, de les converses durant l’aperitiu,  l’excel·lent banquet que va preparar el xef Jordi Anglí, però després, durant la festa i els diversos balls, amb alguna copeta que va ennuvolar el meu cervell i un senyal de perill per no caure a la piscina, les meves sensacions eren d’haver-m’ho passat molt bé, això sí, acompanyades dels típics vaivens dels solters que també participaven en la celebració. Vaig trucar a la meva amiga Lucia i li vaig demanar referències de la persona de contacte del restaurant. Em va comentar que parlés amb Joan Hernández. Així que, vaig contactar amb ell i vam quedar per al dissabte següent. L’accés des de Barcelona a Les Claus de Sant Pere és pràctic i senzill, cosa que em va produir seguretat per al desplaçament dels convidats i quan vaig arribar a l’establiment, l’àmplia zona d’estacionament em va tranquil·litzar totalment. Vaig baixar del cotxe i el primer que vaig sentir va ser una sensació de benestar. Com és possible tanta tranquil·litat a escassos quilòmetres de l’enrenou barceloní? -em vaig preguntar-. La carretera que uneix Montcada amb Badalona, discorre per la Serralada de la Marina, i dóna la sensació d’estar circulant per una carretera de muntanya dels Pirineus i, a més, no posseeix molt trànsit. En Joan m’esperava amb un ampli somriure i em va suggerir fer una passejada per la finca per un camí enllosat que circumda tot l’establiment. “Així veuràs les possibilitats que teniu perquè els vostres convidats es trobin a gust”, em deia. Em vaig quedar impressionada pels milers de metres quadrats de la finca, sense construccions que afronten amb ella i la multitud de terrasses, jardins i espais que permeten opcions per a celebracions, caminar i gaudir de l’entorn. A més vaig pensar en els talons que es passejarien aquella nit pel recinte i vaig arribar a la conclusió que els accessos eren adequats. Passada aquesta primera fase, amb certa por al cos, encara fotografiant i filmant tot l’entorn, ens vam dirigir a l’edifici, nucli de la contesa del banquet. Pretenia que en Lucas tingués informació en temps real i que cada etapa del meu recorregut fos compartida. DVS_3641 L’establiment està dividit en dues plantes molt lluminoses, “vaig pensar que potser hauríem d’haver organitzat un dinar en lloc d’un sopar, però la màgia de la nit em pot”. La primera té un gran saló que segons explicava en Joan és adequat per aperitius a cobert si estem en dates hivernals o per a convencions d’empreses i els amplis finestrals ens ofereixen unes excel·lents vistes del Tibidabo. Incorpora una cuina per a càtering i posseeix accés directe a les terrasses laterals. I, així, vam arribar a la planta inferior, lloc on em sentiria com una reina i viure amb en Lucas la nostre celebració amb familiars i amics. Ja estava donant al play del meu ipad per enviar després la filmació al meu estimat absent, gravant plànols de l’enorme estada que pot acollir fins a 300 convidats, els finestrals des dels quals es poden contemplar la piscina i la zona de “bailoteo”, aquella en què vaig perdre un grau de consciència i que permet ser amenitzada per un dj o un grup musical. Amb accés a una gran cuina professional en què en el nostre cas també estaria present el xef Jordi Anglí, perquè la part gastronòmica fos la que sorprengués als nostres convidats. La veritat és que estava totalment satisfeta del que es preveia i després d’enviar un arsenal de fotos i vídeos, connectar amb el freelance viatger. Lucas simplement va dir un “sí, vull” i amb això només em va quedar esperar que pronunciaria el dia del nostre casament. El final, feliç, com no podia ser d’altra manera. Amb aquest, ja guardo dos entranyables records de Les Claus de Sant Pere. Diapositiva 1

Comenta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

twelve + 5 =