Portugal és un país que para molts és el gran oblidat i per a uns altres la motxilla de la península Ibèrica o Iberia segons el gran escriptor José Saramago, qui va provocar algunes turbulències polítiques i socials amb tal afirmació, aconseguint una notorietat passatgera, però col·locant en el mapa a una terra que convida a viatjar per lliure i descobrir la seva bellesa oculta.
Viure-ho és tota una sensació, el caràcter reservat dels portuguesos, es contagia perquè la visita sigui serena, amb un toc pausat i extasiar-se amb excepcionals conjunts monumentals i ciutats medievals que esquitxen molts llocs d’aquest país que són mantinguts amb cura, una costa oceànica plagada de multitud de ports, amb flotes de vaixells pesquers amarrades que ens fa intuir que la pesca és una activitat principal, la seva zona central se’ns mostra com una extensió de l’Extremadura espanyola, o la seva capital, Lisboa, considerada com una ciutat decadent com canten els fados al seu barri d’Alfama, però amb un punt cosmopolita, aspectes que s’accentuen més en la població propera de Cascais, amb palaus i viles que van acollir a l’alta societat d’antany i que amb els anys van ser a menys. Però aquí segueixen, mostrant amb orgull el que van ser i als qui van acollir.
En el nostre viatge per lliure, segurament ens incentivarà a buscar restaurants que no apareguin en cap guia, esperant trobar aquest menjador en el qual serveixen un excepcional menjar. Encara que sent realistes, és difícil descobrir algun que no hagi estat visitat i comentat en alguna de les múltiples xarxes socials, blocs de viatgers o gastrònoms. A tots ens contagia el mateix: ser el Robinson que va descobrir aquell petit establiment amb una cuina excepcional, apartat dels llocs més habituals de les visites turístiques, després de conduir diversos quilòmetres per una estreta carretera, perquè algú ens ha dit que en aquell establiment es menja molt bé.
Picats per la curiositat, vagaregem per ciutats i pobles, buscant i buscant, preguntant als vilatans, els qui ens miren sorpresos al gairebé interrogar-los per llocs que para ells són els habituals del seu barri, que estan allà des de sempre, pensant (sorpresos) que la nostra elecció està relacionada amb els restaurants amb nom i no en aquella taverna que conserva les seves taules i cadires de fòrmica, una decoració rància i unes parets a les quals no els vindria malament una capa de pintura. Però, amb un peix excepcional que al propietari li proveeix un amic pescador, aquest que cada dia porta a port la càrrega que emmagatzema la seva vella barca, a la qual també li vindria bé una mà de pintura.
Fins que després d’unes quantes voltes i conseqüents preguntes, descobreixes a la zona costanera del centre de Portugal i en la localitat surfera de Peniche, un restaurant amb l’emblemàtic nom de “A Sardinha”, complidor dels requisits buscats i un d’aquests locals amb sabor a època passada, cambrers que sempre et recomanen una cataplana de marisc i com no, l’imprescindible bacallà que a Portugal és bàsic en la seva cuina o el seu tribut a les sardines, daurades de roca o “peixe” del dia, que suggerien anessin acompanyats amb els excel·lents vins portuguesos, destacant els de l’Alentejo. Cambrers una miqueta inclinats a glops ocults de ginjinha, un dels licors més típics de Portugal, amb mal rotllo entre ells i una cuinera baixeta i rodanxona, amb una destresa immaculada en l’elaboració dels plats. Sense complicar-se la vida amb amaniments, però sabent treballar aquesta fantàstica matèria primera amb una bona brasa.
Vaig visitar diverses vegades aquest restaurant durant els viatges que vaig realitzar fa alguns anys, i com tot en la vida, va tocar renovació, ara amb un nou aspecte que podeu veure el seu web. Evidentment, els més que econòmics preus ja no són el que eren. El turisme a Portugal ha crescut de forma exponencial i els restauradors van aprendre que l’excel·lent qualitat dels seus plats valien més del que reflectien les seves cartes.
Però no solament de peix es viu a Portugal, les carns també tenen el seu protagonisme, com la d’un excepcional garrí, variades denominacions d’origen de formatges i, com el dolç no està renyit amb la discreció del caràcter de les seves gents, els portuguesos són fans d’una variada carta de postres i dolces i, si són lisboetes, sempre recomanen els de Belém.
Els pols oposats s’atreuen i això passa a Portugal. En la seva llarguíssima franja costanera de 1.793 quilòmetres es manté el mateix caràcter costumista, no solament reflectit en taulells i llambordes, també en l’estructura de la seva cuina que té molt a veure amb el caràcter dels seus habitants, la senzillesa, l’elecció d’un producte de primeríssima qualitat i una cuina amb poc condiment, sublimen el tresor de saber que els nostres sentits se satisfaran assaborint un producte fresc.
Viatjar a Portugal, admirar la seva història, perdre’ns en les seves quilomètriques platges i gaudir de la seva gastronomia és un dels viatges que sempre recomano. No us defraudarà.
Jose Rabadán
Comenta