Menu

La vergonyosa realitat del pernil “menys” ibèric

22 - 06 - 2017

Fa pocs dies vaig escoltar una notícia que emetia un programa radio, en la qual s’afirmava que el negoci del pernil ibèric mou 1.500 milions d’euros anuals a Espanya.

Una bona notícia per a aquest sector, però la informació s’estirava més quan el protagonisme de la picardia ibèrica es va fer palesa i l’informador assegurava que, com en qualsevol negoci de semblants xifres, sempre apareix aquesta fauna per treure profit de la situació i lucrar-se del negoci, valorant-se que més del 80% del pernil venut com a ibèric puro no ho és.

Per “fabricar” aquesta màquina de pernils, la raça d’ibèric pur es va creuar amb la de porc duroc procedent dels Estats Units per aconseguir major rendibilitat del porc. Aquesta factoria aconsegueix un rendiment que podríem denominar com a intensiu: molt més fàcil de criar i curació més ràpida. El resultat és que tenim més pernils, però de menor qualitat i com no, comercialitzats com a pernil ibèric pur.

La pregunta que ràpidament va treure el cap a la meva ment va ser, ens podem imaginar als francesos o italians desprestigiant el seu tòtem gastronòmic?

La meva resposta va ser automàtica: No!, i és realment vergonyós que succeeixi aquí.

Mentre els italians passegen pel món el nostre oli d’oliva etiquetat amb ampolla italiana i els francesos fan gala de tenir els productes més gastronòmics, nosaltres tirem pel sòl un producte que només s’elabora a Espanya i és una icona de la riquesa i exclusivitat gastronòmica del país. L’enèsima manifestació de pilleria de desaprensius per guanyar diners i el poc control del govern, que proporciona els permisos per etiquetar com a raça ibèrica un encreuament de races, són la base per a desprestigiar als autèntics criadors que inverteixen el seu temps i diners, per mantenir una raça porcina pura que potser corre el perill de desaparèixer.

La meva opinió és que deuria de ser tot el contrari. S’hauria de protegir la raça ibèrica pura i potenciar el seu valor com a producte estrella a escala mundial. I, si per necessitats de mercat s’han de creuar races, obligar a etiquetar d’una altra manera i no com a ibèric pur.

Qui treu profit d’aquestes situacions? En un negoci de 1.500 milions d’euros anuals ja us asseguro que possiblement molts.

En fi, nosaltres tenim menys pernil del bo, però segur que algú té les butxaques ben plenes.

Comenta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

five × 5 =