Aquells que em coneixeu, sabeu que quan el temps entre servei i servei m’ho permet, que mai resulta fàcil, m’agrada gaudir d’una escapada gastronòmica. Normalment sol ser prop de Barcelona, ciutat en la qual resideixo, encara que puntualment aquestes escapades comporten passar més temps en un avió que gaudint del menjar d’un restaurant. Bogeria que pretén conèixer les propostes gastronòmiques d’un d’aquests xefs que estan sonant al món.
L’última escapada no va ser a un lloc llunyà, el viatge, en aquesta ocasió acompanyat de la meva dona, ens va portar al Diverxo de David Muñoz. Encara que invertim els temps i realitzem un recorregut curt amb una llarga presència en el restaurant.
Sens dubte David és ara mateix el xef més mediàtic d’Espanya, ja sigui pel seu atrevit restaurant, per la popularitat de les seves aparicions televisives o per la seva coneguda parella. Del seu programa de televisió no comentaré gens, que cadascun pensi el que vulgui i ja he sentit opinions diferenciades. De Diverxo tampoc vaig a fer cap crítica gastronòmica a l’ús, ja que no és el meu cas jutjar la proposta gastronòmica de ningú en aquest bloc, però sí reflectir les impressions d’aquesta visita com a cuiner.
David s’està creant una imatge on potser per a alguns, passa desapercebuda la seva encertada capacitat de creació, i matiso, encertada perquè les seves propostes gastronòmiques són excel·lents. Sense cap dubte és el restaurant que més m’ha sorprès en els últims temps. No parlo del fum creat per l’efecte nitrogen que pot aparèixer en les taules, parlo de la qualitat dels plats, coccions, textures i, sobretot, del bon rotllo que ha aconseguit transmetre en el seu local. David apareix en televisió com un tipus despreocupat, exigent, meticulós i alhora, amb una relació afectiva i cordial amb els seus companys. Això és el que vaig viure en Diverxo.
Els famosos llenços que David crea (un llenç és un plat molt gran com si fos un quadre en el qual David “pinta” les seves obres), són en cadascuna d’ells un mos sensacional. D’un menú degustació de 27 plats, lògicament hi ha de tot. El que t’enamora, el que no t’entusiasma i el que no repetiries, però en aquesta ocasió l’enamorament va ser la norma predominant.
Gaudint d’un equip de sala que va desbordar de l’amabilitat i del bon rotllo que abans comentada, per tots els integrants de l’equip i per tots els costats possibles, fent que la nostra estada allí anés de deu.
David també va crear Stretxo, un local amb una clara aposta de carrer, inspirada en els molts viatges que ha realitzat pel món, analitzant i seleccionant opcions culinàries que la seva creativitat reinterpreta en els plats que proposa. Aquí et pot servir els seus llenços en plats de paper en lloc dels plats espectaculars de Diverxo. Estils diferents, però cuines molt pensades en tots dos casos.
Després ve el divertit quan comentes l’experiència i, com sempre, apareix el “llest” que et comenta: “pagar una pasta per menjar en un plat de paper?. Doncs vaja tela!”.
Una vegada més, parlar per parlar i del que es desconeix. La gent barreja coses. Veu un plat de Streetxo i es creu que és Diverxo. Que el cuiner de la tele i tal i tal. Aquests són els mateixos que diuen que en el Bulli es passava gana, o que en els menús degustació les racions eren tan petites que després havies d’anar a menjar un bocata.
Realment estic fart d’aquest tipus de gent que jutja el treball dels cuiners sense conèixer el que es cou en aquests locals. Entenc que no els interessi el tema, però d’aquí a parlar malament d’aquestes coses em sembla trista.
En fi, Daviz, com ell s’identifica, BRAVO, BRAVO, I BRAVO, ets un tros de cuiner. Dius que cuinar bé és fàcil i que el que costa és crear. Has aconseguit crear un estil únic. Agradarà o no aquest estil, però obsequies amb una cuina molt pensada, estudiada i meticulosa. Per alguna cosa tens tres estels Michelin.
Comenta