Menu

Ostres, quines ostres!

19 - 04 - 2018

Unes ostres de la costa atlàntica francesa, caviar Almas i un bon xampany francès, potser un Louis Roederer cristall rosé del 2002, són el distintiu del luxe, imatge repetida fins a la sacietat en la literatura i el cinema, símbol de conquesta social i meta pels qui volen accedir a aquesta exclusivitat. Per això sempre els incloem com la primera acció si algun dia ens toca la loteria.

Pels que no tenim aquesta sort, quan la butxaca ens ho permeti i amb caràcter excepcional, viure aquest somni per un dia, ens farà estar “a prop” d’aquest anhel o quedar-nos amb el que molts diuen de les seves propietats afrodisíaques: que viure el luxe té molts aspectes inassolibles, però sempre ens podem quedar amb llum d’un dia!.

Després d’aquesta entrada triomfal, molt d’això té unes estovalles refinades en les quals apareixen unes ostres, signe de luxe i distinció d’un bivalve, amb referències allunyades d’una taula refinada i escenificades en els excessos dels romans quan portaven al límit les seves bacanals. A vegades el seu aperitiu constava de dotze dotzenes d’ostres: 144 peces, avantsala d’una visita a una de les múltiples termes de l’imperi en les quals alleujar la important valoració social del vigor sexual. Ostres, espàrrecs i ous, entre altres, tenien per a ells formes sexuals que consideraven com a excel·lents afrodisíacs. Hem de recordar que els grecs representaven a Afrodita, com a deessa de la bellesa i l’amor, sorgint del mar sobre la superfície d’una petxina d’ostra. Els romans la van rebatejar com Venus i la van acostar a nous conceptes com la fertilitat i l’erotisme, provocant potser per aquestes particularitats, que en moltes ruïnes d’assentaments romans, s’hagin trobat indicis evidents de vivers d’ostres.

Des d’aquest període històric fins a l’actualitat, existeixen moltes referències que enalteixen a les ostres i un salt en el temps ens porta al parèntesi de la Belle Époque, que es va desenvolupar quan ningú identificava al terme glamur com ara ho fem, però el luxe i l’exclusivitat van ser conceptes que es van manifestar en un rien ne va plus (res va bé) d’una societat decadent de finals del XIX i principis del segle XX, que alguns van denominar com la síndrome del paradís perdut, anys entre guerres i avantsala de la PGM que a la fi de juliol de 1914, va trencar el fràgil equilibri d’un moviment social que va aglutinar el luxe, l’exclusiu, el tot per la moda i en el qual prendre una dotzena d’ostres amb xampany eren el no va més.

Els segles han passat, les ostres mantenen el seu estatus i segueixen de moda. Per a elles no passen els anys i es manifesten en l’actualitat amb multitud d’oysters bar o barres d’ostres com a temples de culte que s’han incorporat al costumisme del tapeo, per degustar la seva textura suggeridora amb un sabor únic i exòtic per a molts i per a uns altres que mai posaran un peu en cap d’elles ni seran fans de les ostres i el paladar de les quals no identifica en absolut aquestes qualitats. Més aviat el contrari.

La particularitat del desenvolupament de l’ostra, l’única activitat de la qual és la de menjar i descansar fins a aconseguir la seva màxima grandària, té la seva recompensa en els llocs en els quals lentament va elaborant el seu interior i determinen la seva qualitat. Gairebé totes elles procedeixen d’ostreïcultura i les varietats més valorades són la plana, la còncava portuguesa i la còncava japonesa. La primera d’elles és la més valorada, amb una àmplia producció a Galícia i la Bretanya Francesa i que no és difícil trobar en molts mercats, amb llocs en els quals es poden consumir directament i un preu associat a la seva qualitat.

A la cuina, a més del seu estat natural, es poden acompanyar com us suggereixo:

Amb brou de pollastre rostit i tòfona, amb escabetx suau, amb verdures mediterrànies i amb aire de llimona.

Comenta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

eight − four =