Menu

Pastisseria Mauri, el refugi de la Rambla de Catalunya

11 - 11 - 2014

Tot i estar eclipsada per la majestuositat del Passeig de Gràcia, la Rambla Catalunya sempre ha tingut alguna cosa especial, amb la seva calçada central que convida a passejar sota l’ombra dels til·lers i descobrir la seva faceta senyorial, amb l’encant de fer-ho d’una manera més relaxada que en altres artèries dominades per la multitud i contemplant una part de l’Eixample de Barcelona que neix a la Plaça Catalunya i finalitza a l’avinguda Diagonal. El disseny d’aquest projecte va voler donar continuïtat a les Rambles intramurs cap a la nova Barcelona, i des de fa anys les escultures de Josep Granyer La girafa coqueta a l’extrem superior i Meditació a la cruïlla amb la Gran Via, a manera de fites, delimiten l’inici i la fi d’aquesta rambla. Les peces es van situar en aquests dos llocs com a resultat d’una reivindicació veïnal que va aturar un projecte que pretenia convertir-la en una avinguda de circulació de la ciutat.

Aquests reclams i visitar de nou la Pastisseria Mauri (a la qual tenia oblidada des de feia algun temps), per refugiar-me deixar que els meus sentits es deixessin portar pels pastissos, croissants i tot tipus de delicatessen, van ser culpables que el matí de dissabte tingués sentit .

Vaig ser client habitual de l’establiment pel fet que el meu lloc de treball estava proper a Mauri i perquè sóc dels que considero que l’esmorzar és un ritual sagrat. Els pocs minuts que dedico a això són molt agraïts pe lmeu estómac -qui considera que aquesta ingesta és la més desitjada i apetitosa- i, per què no, atendre a determinats comportaments rutinaris que estabilitzen el nostre ritme vital.

Quan vaig entrar a l’establiment, vaig percebre el mateix que l’última vegada que vaig estar. Un ambient modernista i saló de te estil clàssic, això sí degudament cuidat i amb l’harmonia d’aquests locals de tota la vida, que ha sabut mantenir-se en el temps, amb una clientela fidel i amb un to burgès. Tot i que durant la meva estada vaig comprovar que també és freqüentada per aquesta gran quantitat de visitants forans que inunden la nostra ciutat, a causa de la proximitat del local a llocs molts turístics, i dels que acudeixen a aquest refugi a l’hora de dinar per degustar un menú senzill però ben elaborat.

Per a aquells que la pastisseria és una gran temptació per sucumbir i donar joc a les endorfines, Mauriés el seu lloc natural. Només entrar, la vista no éscapaç d’abastar tot el que es pot degustar i exposat als taulells. Pastissos, bombons, galetes de diverses classes i dolços de tot tipus, rivalitzen amb un extens assortiment d’entrepans i la xarcuteria que a manera de rebost compta amb l’opciód’emportar-se plats preparats. I amb l’aroma del cafè com a complement. Tot això, potser, per retre homenatge a la reina de l’abundància, personatge destacat en la pintura modernista del sostre de l’establiment.

Diapositiva 1

Un cop passada la zona de la temptació i cap a l’interior, es troba un saló de té que convida a ocupar una de les taules i sol·licitar el que segurament ens ha provocat més d’un dubte davant la multitud de temptadores propostes que a manera de desafiament degustatiu hem deixat enrere. Escull una de les taules i finalment em decideixo per un parell de pulguitas, amb l’acompanyament del meu socorregut suc de préssec i tancament amb un cafè amb llet.

De ple en la tasca opípar de l’esmorzar, veig aparèixer a Marc Mauri, director de l’establiment i quarta generació de la família que va emprendre el negoci en 1929. Ens vam saludar i vam iniciar una conversa en la qual rememora la història de la familia Mauri: “El fundador de la nostra saga de pastissers va ser Francesc Mauri que a Manresa es va iniciar en l’ofici de pastisser. El seu esperit emprenedor va fer que s’establís a Barcelona, primer en un petit local del barri d’Hostafrancs i després a la Rambla de les Flors, on amb dos socis van obrir el restaurant Núria que amb el temps es convertiria en un dels restaurants més emblemàtics de la ciutat. Però el seu esperit era inquiet i la idea de posseir el seu propi negoci va fer que vengués les seves accions del Núria el 1929, va adquirir un antic establiment d’ultramarins al cor de la Rambla Catalunya i va desenvolupar la seva veritable vocació, la de pastisser. Ràpidament es va fer amb una clientela molt variada gràcies a una pastisseria per a tots i una altra més elaborada, que seguia els cànons de la demanda de la burgesia catalana.

La guerra civil, la mort de Francesc Mauri i un incendi el 1955, van ser episodis que van posar a prova la unió de la família i la seva tenacitat per mantenir el negoci amb el mateix esperit del seu creador, però evolucionant, adaptant-se als temps i demandes dels clients, creant nous espais com el saló de te, la bomboneria, la xarcuteria i la cafeteria-restaurant. Tot això amb una de les frases que nosaltres tenim molt present: L’esforç diari per oferir la millor qualitat als nostres clients i convertir-nos en una de les famílies més dolces de Barcelona”.

Diapositiva 1

El passeig per la Rambla Catalunya

Si l’excusa era un bon esmorzar a Mauri, no menys atractiu és un passeig per la Rambla Catalunya. Molts són els racons que sense ostentació, realcen i reclamen el protagonisme d’aquesta zona de la ciutat. Els trenta minuts necessaris per recórrer-la, poden convertir-se en molts més si la nostra curiositat ens atura per admirar-los.

En el seu inici i abocada a la Plaça Catalunya, destaca la Farmàcia Catalunya que encara conserva molts estris des que en 1896 es va traslladar a la Rambla Catalunya i regentada per una família amb vocació farmacèutica des de diverses generacions. Una altra farmàcia modernista és la Bolós que es troba al número 77, a l’altura del carrer València, que es va obrir l’any 1902 i forma part del Catàleg del patrimoni de la ciutat gràcies a la restauració que va realitzar Jordi de Bolós Giralt, actual propietari de la farmàcia i nét del fundador Antoni de Bolós i Vayreda. Expliquen les cròniques, segons el costumisme social de l’època, va ser lloc de tertúlies i de trobada de científics, intel·lectuals i artistes.

Un altre dels comerços clàssics és la pelleteria Sibèria, fundada el 1891 i situada a la cantonada amb la Gran Via, que va tenir un moment daurat durant la contesa de la Primera Guerra Mundial, període en el qual la ciutat va viure una expansió econòmica que va afavorir la venda dels seus articles.

Entre el carrer Diputació i la Gran Via trobem tres edificis singulars, com la casa Pia Batlló (1891-1896), considerada una de les obres més representatives de l’arquitecte Josep Vilaseca, que ens ofereix una visió entre el modernisme i l’eclecticisme. També amb cert aire eclèctic la casa Climent Arola (1900-1902) combina elements ornamentals clàssics com les seves columnes jòniques i balcons barrocs i altres més a l’estil modernista. Finalment la casa Heribert Pons (1907-1909) posseeix un estil arquitectònic centreeuropeu i va ser remodelada en els anys 30 per habilitar-lo com edifici d’oficines.

Arribant al número 43 ens trobem amb un local pel qual han passat tres generacions de la família Bolívar. Es tracta de la ferreteria Bolívar, un negoci que va obrir el 1910  i sempre s’ha caracteritzat pel seu estat de conservació. Si necessitem alguna ferramenta o element característic d’habitatge de l’eixample, allà el trobem, entre d’altres de creació pròpia amb inspiració gaudiniana.

Arribant al final de la Rambla i al costat del carrer Còrsega destaca la Casa Serra, obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafach que actualment és la seu de la Diputació de Barcelona i coqueteja amb el Palau Robert situat a escassos metres.

Aquest petit repàs a llocs destacats, ens deixa amb la nostàlgia dels que ja no hi són i van marcar el caràcter de la Rambla de Catalunya, galeries d’art, cinemes i teatres que malauradament ja no estan oberts. La fisonomia comercial ha canviat als gustos actuals, encara que això sí, mantenint una estètica que sempre em deixaràf ascinat.

Com a final, una anècdota. Cal esmentar la finca del número 35, escenari on es va rodar la pel·lícula Rec i de la que el seu amo assegura que “Això no és la casa del terror”.

_MG_8431

Mauri02

Jose Rabadán

Comenta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

19 − 15 =