Va ser bastant sonada l’emissió d’un programa de Televisió Espanyola en què dos grandíssims referents de la cuina, Arzak i Adrià, dels quals no cal afegir res més, estaven recolzats a la barra d’un bar submergits en un debat estèril, amb punt de confrontació i xoc càntabre/mediterrani sobre les seves consideracions culinàries.
Amb un “Posa-me’n una miqueta de xacolí i a mi una cervesa” s’aconsegueix l’únic moment de treva en una accelerada conversa en la qual es manifesta una barreja contínua de productes, passant de la gamba a l’anxova, de l’anxova al peix, del peix a la gamba, la paella amb ceba o sense, carn reposada o poc, cuinar amb espines o sense, sal al principi o al final…, deixant-nos amb la impressió que no estan d’acord en res i tot això dialogant a tota velocitat.
I per passar del tema, “cada bestiola és diferent” de Ferran Adrià com volent treure pilotes fora i no acceptar les paraules d’Arzak, qui respon amb un castís “ets un capgròs”. Si ells no es posen d’acord… qui té la definició correcta?
Però en ser referents de l’alta cuina ,en això sí que estem tots d’acord, encara que cada un amb la seva. De fet, encara que sembli una acalorada discussió, no ho és tant perquè ja ve de lluny, quan un dia sí que es van posar d’acord i van ser coautors del llibre de receptes “Celebrar el mil·lenni amb Arzak – Adrià”, al qual van col·locar un subtítol molt en la línia dels dos, 2000-2001, i declarant que “la col·laboració entre cuiners no acostuma a ser freqüent, normalment hi ha una sana competència que en la major part dels casos aconsella a cadascú actuar en solitari. En aquest cas, vam decidir deixar de banda qualsevol prejudici professional”.
Els seus estils a la cuina és caracteritzen per una contínua batalla, que al final no guanya ni l’un ni l’altre.
Coses de genis.