Fa gairebé un any que visc tancat en un flascó emmagatzemat a la cuina. Em reconforta perquè viure aquí té més glamour que a l’interior de la bossa de plàstic en la qual em van col·locar quan van transformar el blat i em van donar la forma de petxina amb la qual s’em coneix.
La qüestió és que el Nadal passat em vaig escapar per poc. El brou es va acabar i em vaig lliurar per un pèl de navegar a la sopa de galets que tradicionalment prepara la família amb la qual he viscut aquest any. En aquest entorn de vidre quedem pocs i segur que aquest any, amb nous companys, estaré present en l’escudella que amb cura es gestarà a la carn d’olla que sempre és la protagonista a la taula d’aquesta família. Em submergiran en una cocció que m’engreixarà fins a límits increïbles i els comensals gaudiran d’aquest menjar especial. La meva forma té poc a veure amb la de les primeres escudelles, abans que m’atorguessin la meva manera definitiva, els meus avantpassats van ser els macarrons. També nosaltres formem part de la cadena evolutiva!.
M’enorgulleix estar en els primers records nadalencs de la infància de les persones, quan la meva closca de vegades s’omple i altres aparec al plat a pèl, després d’una elaboradíssima carn d’olla que ha estat fent xup xup durant diverses hores. Un contingut no apte per als humans que posseeixen el colesterol més enllà d’aquest nombre maleït de 200. Els responsables, un pilota de carn picada, una mica religiós com els quatre evangelistes escollint entre porc, vedella, xai i pollastre o capó i més matisos religiosos com els set sagraments, que es reben en la forma de cigrons o mongetes, patates, naps, pastanaga, api, col verda i xirivia.
Tot aquest temps, a través del vidre he pogut conèixer els meus casolans i observar la forma de sentir el que aporta el Nadal a cada un d’ells. El que he pogut interpretar i m’ha resultat més curiós és el que pensa que: “Un any més s’aproximen les festes nadalenques i de nou començo a sentir una sensació de desassossec. Quan ja has viscut unes quantes, la rutina de les reunions familiars, menjar fins a gairebé rebentar, treure l’arbret montaplex que acumula anys suportant llums i ornaments , muntar, comprovar que els llums funcionen, adornar amb uns adorns que cada dia has de recollir de terra perquè quan passes molt a prop cauen, cridant, nen vés amb compte amb l’arbre!, ves a jugar a la teva habitació i com no, amb l’omnipresent pessebre que acumula alguna ajuda de loctite, pols i olors d’un any tancat en un armari. Aquests fets per a molts, marquen el que consideren part de l’esperit nadalenc.
No cal dir del tòpic costumista de suportar al familiar amb el que mai et veus, una mica pedant, que es col·loca davant teu cantant nadales i animant a que tots el seguim, sense tenir en compte que la seva apassionada interpretació està lluny de projectar un so agradable, sobretot quan el vi o el cava ja consumit més del que és habitual: que no passa res!, alegrar per Nadal és cosa bona!. Que quan va de convidat normalment no organitza res a casa perquè “és petita i no tenim cadires per a tots”, que cada vegada que apareix un plat a taula llança un oh!, quina bona pinta!, ho devora i acaba amb un Buf, no puc més!. I falten els torrons!. “
Com humil galet que sóc interpreto que aquests pensaments tenen poc a veure -o prou- amb les sensacions que reclama el Nadal. Els humans adopten com a seu l’esperit de la ganduleria durant gairebé dues setmanes, fixant els seus objectius en menjar, beure, parlar i amb la tecnologia a les mans, “watsapejant” desenes de missatges en els quals desitgen el millor per a aquestes dates i no donant abast a la col·lecció d’originalitats que reben en el seu mòbil.
Fins aquí la part de la ironia nadalenca que cada un interpreta com millor entén o sent. Sense menysprear els esforços que es realitzen a la cuina i les despeses extra que comporten, convertint-me en un protagonista que pot considerar-se un clàssic tradicional, com els Reis Mags, el Pare Noel o el Tió, i que sempre torna a casa per Nadal: jo, el galet, que en alguna ocasió he aconseguit gran notorietat, com la de fa uns anys quan em vaig convertir en icona nadalenc de Barcelona i vaig estar exposat i il·luminat en molts carrers i places de la ciutat.
I com moralitat de tot conte, el més important és que la meva presència cada any per Nadal, signifiqui allò que van ser feliços, van menjar una sopa de galets i una bona carn d’olla.