Cada despertar matinal té programats una sèrie de mecanismes automàtics que, sense saber per què, ens dirigeixen cap a un ordre predeterminat de les coses. Dutxa, cafè, vestir-nos, mandra…, cadascú amb el seu ritme, per iniciar una marxa cap a l’inici d’un nou dia, d’una nova experiència, en la qual ens trobarem que res està escrit, però que el nostre tossut ordre, ens dirigeix cap al que creiem que és el correcte.
L’ordre de les coses i la rutina, segons els senyors que estudien el nostre comportament humà, són essencials pel nostre equilibri mental i evitar situacions d’inseguretat. Encara que tot el món se sent psicòleg quan s’esmenta qualsevol aspecte relacionat amb l’activitat humana, deixant-nos sense paraules i pensaments quan un aspecte sinistre afecta un mateix, i els amics es considerin “experts” en qualsevol tema, arribant fins a donar-nos consells com “mentors de l’amor”, encara que ells oculten que estan passant per una dificultat amorosa.
Som així, encara que interiorment, el nostre revers mental li dóna la volta a les coses, deixem l’ordre predeterminat i ens deixem influenciar pel contrari. Té el seu atractiu i desperta les nostres temptacions. Un bon exemple és la nostra predisposició per un seductor postre, sobretot si el seu contingut està estructurat amb substàncies addictives, pel qual sempre ens deixem temptar encara que estiguem a dieta o el nostre estómac no pugui més.
I què dir d’aquesta tècnica de venda rebostera de molts restaurants, col•locant a la vista un carret de postres perquè els nostres ulls sistemàticament es fixin en ell i fins i tot oblidem la conversa que estem mantenint. Aquesta tècnica de posicionament del carret pot ser és un dels objectius perquè tanquem l’àpat amb tres plats, mentre la nostra ment està ocupada amb la decisió de quin escollirem, mentre salivem i que un cop a la taula, acabarem desitjant el que va demanar qualsevol dels comensals que ens acompanyen amb un “puc provar?”. Sense arribar a escenes cinematogràfiques en què des prés d’un disgust, es busca consol en un pot de gelat, amb el consegüent recàrrec de consciència de si ens ajudarà a mitigar la situació o ens crearà un altre problema emocional.
Però la realitat està en el plat i això és suficient per evadir qualsevol problema emocional, xocolates, gelats, gelatines, cacau, pastissos, … Són suficients i necessaris perquè el nostre ego se senti satisfet, almenys durant aquest temps en el qual el nostre cervell no deixa de produir endorfines i ens provoca un èxtasi que segons algunes persones és com un orgasme.
I després de socórrer la temptació, escoltar els comentaris dels ocupants de la taula, destacant els sabors i la bondat del seu contingut, algú deixa anar la frase “haurien d’existir restaurants en què la carta només fora de postres”.