Algú va dir que l’ofici de cuiner té molt d’espiritual i determinant en l’estat d’ànim de les persones. Gens més lluny de la realitat i afegiria que el nostre treball satisfà els sentits, adoptant conceptes com a addictiu, social, saludable, i els molts que es poden afegir, encara que para aquells que no són fans de la gastronomia, solament signifiqui una dosi de manteniment per subsistir.
Aquest noble ofici de cuiner també té molt de vocacional: ens preparem en escoles, fixem les nostres metes, ens il·lusionem amb somnis que incloguin estels Michelin o arribar a ser referents en el sector, tot un paradigma que amb les seves llums i ombres ens gratificarà o ens resultarà onerós. El que descobrim al cap de poc d’iniciar el nostre primer treball en una cuina, és que la nostra vida resultarà un sacrifici continuo i els nostres horaris seran diferents de la resta la majoria de les ocupacions laborals. Horaris que s’allarguen més enllà de les mítiques 48 hores setmanals i que jo prefereixo no quantificar, una exigència contínua d’aprenentatge i dedicació per convertir-nos en xef, gratificant-nos amb els plats que preparem, tot això perquè el que a nosaltres ens resulta espiritual, per a alguns comensals es contempli la nostra feina com a servilisme.
M’explico. Quantes vegades algun dels quals m’esteu llegint heu tingut un quefer que us ha provocat saltar l’hora del menjar o el sopar?. I sols o amb acompanyants, heu decidit anar a un restaurant a una hora intempestiva?. Fins a mi m’ha succeït, i acudir a un en horaris “out the service”, em farà entendre la frase “la cuina està tancada, té els seus horaris”. Però alguns ni la hi plantegen, pensen que un restaurant és un servei públic que els atendrà a qualsevol hora i quan han d’interpretar la frase anterior, no es qüestionen gens, creuen que els seus horaris s’han d’adaptar a les seves necessitats. Potser pensant que com el seu estómac està mancat d’aliment, han de gratificar-ho amb un capritx gastronòmic i fins i tot escullen el restaurant que els repari la seva manques i de pas el seu antull!. El pitjor del cas són les moltes frases malsonants que he hagut d’escoltar i els gestos amb les quals les acompanyen, no entenent que “la seva cuina” està tancada.
El curiós, és que aquestes persones entenen amb absoluta normalitat que si han d’acudir al seu dentista, s’adaptaran a les hores que tingui disponible i esperarà els dies necessaris. O el que és pitjor, si viatgen a un altre país els horaris de cuina fins i tot ho assumeixen sense queixar-se!, comentant allò de que com al meu país no es viu en cap altre. Podria indicar multitud d’exemples de com es respecten els horaris de multitud de llocs, i la majoria ho fem aquí i allí.
Però el que no accepto són moltes de les reaccions de mala educació i prepotència quan se’ls indica que la cuina ha tancat.
No vull pecar d’irreverent, però després de bastants anys en l’ofici, les males maneres i la prepotència comencen a ser incompatibles amb el meu enteniment humà i professional. Apel·lo a la conscienciació d’aquestes persones al fet que assumeixin que el nostre treball té molt de sacrifici i mereix ser respectat com a professionals i éssers humans.