Aquest article reflecteix dos aspectes contraposats a la meva vida. El del costat bo de les coses, identificat en la meva devoció per la cuina i els esdeveniments positius que he viscut i el fosc, protagonitzat per algun gestor de restauració sense escrúpols i al que la força no li acompanya.
El costat positiu s’inicia quan ets nen i tens somnis de “el que vols ser de major”. Uns somien a ser futbolistes, uns altres conduir cotxes de carreres, alguns ser astronautes i el meu era ser cuiner.
Com ja sabeu vaig créixer a la cuina de la meva àvia veient com preparava les seves receptes de sempre. Ella no era cuinera de professió, però en els seus guisats, cada dia posava tot el seu amor en el menjar que preparava per a la família. Tal va ser la meva fascinació veient-la, que suposo que la seva passió i afecte va ser el que van motivar els meus somnis de ser cuiner. De sobte, gairebé sense adonar-me, ja han passat 20 anys i segueixo gaudint de l’experiència de ser-ho.
Us preguntareu, tota aquesta història, a conte de què ve?. Els que em seguiu ja coneixeu la devoció per la meva àvia, els seus consells absorbits amb els meus sentits infantils i perquè amb aquestes dues dècades d’ofici, puc dir que no tot són estels Michelin, 50 best restaurants, o uns altres grans premis que estan presents en la nostra benvolguda galàxia gastronòmica, i tenen molta pirotècnia i màrqueting.
Sempre he expressat que igual de digne és un menú de 10 € que treballar en establiments de gran luxe. L’important és fer les coses bé i amb respecte.
D’això volia parlar, de respecte. En el qual, de vegades, inevitablement apareix el costat fosc.
Al llarg d’aquests anys he pogut apreciar qui està enamorat d’aquest ofici i el que es dedica a això perquè li ha tocat per herència familiar o simplement perquè ho interpreta com un mer negoci. Tot és licito, però els cuiners també sabem dir STOP!.
Persones que no estan físicament en els seus negocis i que, des de l’oficina, amb la valoració d’un excel perfectament quadrat, són capaços de dictar sentències com: sobra un a la cuina, un a la sala, cal baixar costos, un altre proveïdor és més barat, encara que no aporti la mateixa qualitat de producte…
M’encanta treballar i fer-ho amb gent implicada al meu voltant. Companys que perceben que tens un dia dolent, t’animen i aquestes 12 horetes són genials. Saber que som un equip és una de les millors motivacions professionals.
Per desgràcia, això es trenca segons qui gestiona el teu lloc de treball. Com aquests que lloen de forma exagerada i hipòcrita als propietaris, tractant d’agradar-los, amb l’única fi d’aconseguir un favor o benefici per salvar les seves manques, el seu treball i sense importar-los aquells que tenen al seu al voltant. Pels quals els sobra la literatura, són els denominats llepaculs.
Maleïdament, totes aquestes coses li acaben de passar a un amic meu. A un gran amic. Sembla que ara no es porta això d’asseure’s en una taula, parlar i si els camins s’han de separar, donar-se la mà i que cadascun segueixi la seva ruta.
En aquest cas, acomiadat per una causa injustificada.
Aquest tipus de gent existeix en el meu somni i en el somni de molts com jo. I seguirem dient no a gat per llebre, a males condicions i a la mentida. La resta solament són malsons. La teoria de Darwin en aquests casos no funciona, l’evolució de l’espècie humana en el seu vessant professional, no existeix.
Al meu amic li dic que ningú li amoïni, que en el camí sempre hi ha pedres i en la vida amics. No aquests, seran altres personatges els que li enfonsaran.
Cuida’t i seguirem somiant.
Comenta